Me'n vaig

IntroVestidaDru

Game Over que diria aquell

D'aquí vuit dies em caso. Pel civil, un dimarts al matí, ni de blanc ni verge, però em caso.

Per ser més exactes en els termes, ens casem, cal ser dos per fer-ho, almenys en aquest país. De fet no, perquè et demanen dos testimonis, i ja en som quatre. Pares, mares, mares deplàstic, parents amb ganes de gresca, amics amb ganes de més gresca encara. No era això, però de fet, ho serà.

Volíem casar-nos i prou, sense esglésies (normal si els dos som ateus), històries ni parafernàlies. Així i tot farem dues festes, família i colla, i en sóc principal instigadora. Glups.

A casa meva celebrem tot el que podem, per si un cas suposo, els sants, els aniversaris, els arrossos de carbassa, tot, i suposo que he sortit celebradora, allò de muntar dinars, sopars i copes.

Però torno al terme casar-se, que sona gros i lluny, i només falta una setmana.
Sona gros per com veiem tots plegats aquestes coses dels formalismes suposo, quan signes uns papers la cosa s'infla i s'infla. Malgrat tot em fa il·lusió casar-me, i no sé ben bé per què. Òbviament estimo el senyor C majúscula, fa gairebé cinc anys que anem junts, en farà tres que vivim plegats, però per què és diferent casar-se? I una altra vegada la instigadora vaig ser jo. Glups.
I sona lluny encara que em llevo cada matí amb l'estómac al revés, que falten vuit dies per l'esdeveniment i que des de fa cosa de tres mesos en parlem i en sentim a parlar molt. No ho puc explicar.

Hem superat moments durs quant a organització i concepte, no farem festes de pitiminí ni recordatoris horribles amb flors de roba i troncs mal tallats, farem la nostra celebració, perquè per mi, crec que pels dos, l'important és celebrar-ho tot, per si un cas.

Manifestòdrom

Vagi per davant que el dret a manifestar-se és quelcom molt important i que respecto per sobre de tot, bé, hi ha coses que respecto més però no són el tema central d'aquest escrit. Nissan, Ensenyament, Pies negros, gats amb ungles llargues, bombers, Plataformes Sobiranistes, universitaris... Tots es manifesten. Perdó, ens manifestem.

Un dia vaig sentir una dada que em va fer pensar molt, cada dia a Barcelona hi ha 4 manifestacions convocades. QUATRE. CADA DIA. Suposo que és una mitjana aritmètica, tan se val. El problema ve quan el 99% de les manifestacions es fan al costat de casa teva.

Qui em conegui ja sap on visc i es podrà fer un mapa de localització ben ràpid, pels que no ho saben, visc AL COSTAT de Via Laietana, a Barcelona. Mapa de localització fet, oi? La zona d'intersecció entre manifestacions i jo és 100% coincident, és a dir, que pringo sempre. Tinc l'estranya mania d'anar amb moto per la ciutat i l'aparco a prop de casa, on em deixen.

Els dies de manifestació:
- No puc arribar a casa amb el meu vehicle
- No puc aparcar convenientment el meu vehicle.
- He de suportar el soroll dels helicòpters des de l'hora que comença la manifestació fins que l'últim reducte manifestaire ha marxat.

Quina pell més fina que tinc oi? Potser si, però el dia que les manifestacions es reparteixin per tota la ciutat, en zones comercials i de vianants, a avingudes de la zona alta, entre fàbriques als polígons, o a bonics passejos marítims callaré, i quan toqui a casa meva diré: "què hi farem"

Fins llavors, proposo el canvi de nom de Via Laietana o de tot el barri en general pel de Manifestòdrom Municipal, a veure si sent municipal aconseguim alguna cosa pel barri.

Mecagundena d'helicòpter!

Una nena amb sabates noves

El dia que sigui rica o em pugui permetre el luxe de regalar-me coses tot sovint, aquestes coses seran sabates.

Aquest hivern em vaig enamorar per casualitat, valien força euros, eren d'allà, del carrer vidreria, la botigueta de la cantonada. Maledicció, no tenien el meu número. Mai tenen el meu número. Vaig buscar-les a les botigues germanes, no hi va haver manera.

Aquesta primavera em vaig enamorar mig per casualitat, vaig anar expressament allà, a la botigueta de la cantonada del carrer vidreria. Evidentment valien força euros, i eren verdes. No em vaig atrevir ni a entrar.

Ahir la meva mare em va donar diners per a comprar-me unes sabates, no sé si per que pensa que no aconseguim sobreviure, o per que comparteix amb mi la devoció. Tant se val. Corrent amb el senyor C majúscula ens vam acostar a aquella cantonada. Maledicció, no tenien el meu número. Aquest matí m'he escapat de la feina a una de les botigues germanes, verdes no hi eren, però vermelles sí. Dubtes i més dubtes.

Finalment ho he fet, m'he gastat els dinerons que m'havia donat la meva marona en unes sabates complementaries. Vermelles, precioses igualment.

T de Tranquil·litat val tot un sospir (o com fer un resum dels darrers dos mesos)

Fa dies que no dic res, i han passat cosetes, bones i dolentes.

Una cosa bona seria anar a T de tranquil·litat, veure tota la colla, els monstres (cada cop menys petits) rossos menjadors de patates i la família del senyor C majúscula. Els dies de festa sempre ajuden.

* * * * * * *

Vaig guanyar unes invitacions pel Saló del Còmic. És allò tan típic, "a mi no em toca mai res...", doncs aquest cop sí! El tema és que no van arribar fins el dimarts després de la clausura del Saló. Quan em toca alguna cosa... uf! Així i tot hi vam anar, amb el carnet de soci de l'Apic tenia entrada lliure i els amics de killerpanda ens van facilitar unes invitacions. Així tot he de dir que enyoro absolugàrficament l'Estació de França, això de la Fira és una bírria birriosa total.

* * * * * * *

Va arribar Sant Jordi. Una solana que queia... A mig matí em vaig escapar de la feina i vam anar al Palau Robert a sentir/veure els bojos del Minoria Absoluta en directe amb la senyoreta Mo-Mo-Mo. Un fart de riure.

Finalment, he de comentar que o amb el senyor C ens comprem més llibreries o haurem de muntar una paradeta a la Pl. dels traginers, comencem a acumular grans quantitats de llibres. Les noves adquisicions d'aquest Sant Jordi 2008 són:

Mil Cretins de Quim Monzó
Nocilla Experience d'Agustín Fernández Mallo
La lladre de llibres de Markus Zusak
El Misteri de l'amor de Joan Miquel Oliver

Encara no n'he començat cap, però pinten bé, bé, bé. Ja us explicaré què tal.

* * * * * * *

Tenim rentaplats, un casc nou, una menjadora automàtica pels gats, i un projecte de despesa màxim, és possible que canvii de violí i d'arc. Venc un ronyó.

VersionS

Avui la cosa va de cinema. Una ultra-recomanació, una peli fantàstica, de somriure permanent i crec que massa poc coneguda: The Life Aquatic de Wes Anderson.

Aquí el trailer:

A més d'unes fantàstiques i delirants animacions d'animalons marins fetes per Henry Selick (director de The Nightmare before Christmas) hi destaca, per mi, la banda sonora. Aquí anava a parar el tema versions.

Em refereixo a això:

David Bowie - Life on Mars

Seu Jorge - Life on Mars

Tota la banda sonora són cançons de Bowie versionades per aquest home, que també surt a la pel·lícula, a més d'algun tema de Sigúr Ros fantàstic. No tinc paraules.

Molt recomanable el disc sencer, Seu Jorge - The Life Aquatic Studio Sessions, música de bon humor. Per últim, i per sobre de tot, recomanar la pel·lícula, a casa la fem servir com a teràpia anímica i ens fa pensar sembre que anem a T de tranquil·litat on deu ser el tauró jaguar.



(PS.: Reivindico també el paper del gos Cody, oblidat a l'illa de l'Hotel Citroën)

Harder, better, faster, stronger

Segurament ja el coneixeu, sempre vaig una mica tard (té gairebé 15 MILIONS de visites), però és una d'aquelles coses que et deixen amb un somriure a la cara.

Un dia de fúria

Els dilluns ja són dies prou desagradables ells solets. El dilluns és el dia que deixo la moto de banda i em transformo en professora de violí durant una hora i mitja, en aquella escola tan gran, tan plena d'egos familio-econòmics, en aquella mena de búnquers on ens han deixat abandonats als de l'escola de música.

Els primers són els petits, tenen cinc anyets i normalment arriben a classe arrossegant quelcom que algun dia havia estat una funda de violí, això si hi ha sort i no es deixen el violí a casa. És normal oblidar-se el violí a casa el dia que tens classe de violí? És igual, a més solen arribar amb restes d'espagueti a la bolognesa penjant de la barbeta, tenen classe després de dinar.

Aquests són complicats, però són manejables, saben i entenen que tu (de fet jo) ets la mestra, que l'autoritat és cosa teva i responen bastant bé. Cap queixa a part dels espaguetis que evidentment sucumbeixen a la gravetat sobre els violins a mitja classe.

Després dels petits venen els grans, tot i que tractar de grans criatures de set anys no hauria de ser normal, són només nens. Aquests vénen a classe després (o durant) l'hora de pati, venen congestionats suats, amb les butxaques plenes de cromos de jugadors de futbol o del Pressing Catch. Això és els que els toca, vénen del pati, però m'acolloneixo quan comencen a parlar del Mariano Rajoy i companyia mentre obren les fundes dels violins, si no se'ls han deixat a casa.

Els nens de set anys ja tenen un caparró diferent, tensen la corda, l'estiren, volen veure quan es trencarà, fins on poden arribar, i això en part és normal. Quan una professora nova arriba el normal és intentar conèixer-la, i les tècniques d'un nen de set anys, perdó, de dos nens de set anys, solen ser aquestes. Si féssim classes individuals seria molt diferent, n'estic convençuda, però no és possible, i l'un per l'altre acaba sent bastant difícil. Hi ha el C, que més o menys es comporta, és el que es deixa portar, però algun moment en què hem fet classe sols ja he vist com és. L'altre és una altra cosa, el D és el que es podria dir un miniterrorista de les aules, un nen d'aquells que et desafia només entrant a classe. És el que em desmonta els plans.

Ahir els vaig fer fora de classe deu minuts abans de l'hora, van ser les meves últimes paraules, fora de classe tots dos, ja podeu marxar.

A la tarda, un cop a casa, vaig decidir estudiar el ditxós Sonetí de la rosada de Toldrà, avui tinc audició. No sé quin és exactament el problema, però hi ha un passatge que em va posar frenètica, el vaig repetir seixanta vegades, mai em surt igual, i em vaig anar carregant de mala llet fins que no vaig poder i vaig donar un cop de peu a terra d'aquells que els veïns de sota encara busquen al diari la notícia del meteorit caigut a ciutat vella. El V es va anar a amagar a la cuina, el senyor C va quedar una mica espantat i el meu violí de poc no es desencola de por (broma de músic insulsa i estúpida). Després del moment de desesperació vaig caure rendida al llit amb el violí al costat, i em vaig quedar en posició fetal una bona estona.

La fúria és esgotadora.

The challenge from Crazy Genius

Hi ha coses que t'atrapen. Hi ha temporades en què el que m'atrapa és fer mitja, com aquest darrer Nadal, vaig fer una bufanda per la senyoreta N i un jersei pel C majúscula. Tot era llana, agulles, dret, revés, aquí un elàstic...

Hi ha temporades en què el que m'atrapa és una serie de televisió (en DVD que és més còmode). M'han atrapat les quatre petardes, la friqui dels ossos, la interna trascendental, els de la parella impossible que a vegades veuen morts, la tropa de l'illa perduda amb números gairebé màgics...

Hi ha altres coses que m'atrapen, però són passatgeres, d'un parell de dies, aquelles petites obsessions momentànies que desapareixen tal i com havien arribat.

Ara bé, hi ha coses que t'atrapen i hi són sempre, més o menys, i això és del que volia parlar. A vegades passa que tens una mica de temps per estar davant l'ordinador sense treballar, navegant sense rumb i vas fent cerques amb el buscador una mica a les palpentes. Enllaçant i enllaçant arribes a alguna cosa que t'atrapa: un joc online aparentment senzill, amb músiqueta obsessiva i que, sembla ser, a dia d'avui només han aconseguit acabar 191 persones atrapades al món. No sóc una d'elles, i m'encantaria.

Es diu Escape from the time, i no sé per quins set sous no aconsegueixo posar un link directe, ho farem a la manera cutre però efectiva:

https://www.crazy-genius.com/crazy-genius/

Bach, J. S.

I després d'això no em queden gaire paraules per escriure. Ho sento.

Coming soon

Un, dos, tres.

Avui he tingut una entrevista. De feina.

No sé si se'n pot dir entrevista la veritat, de fet si perquè m'han assegut davant d'una dona i hem parlat, però no sé si ha estat una entrevista perquè ha durat, a veure que compti, tres minuts.

Feia més d'una setmana que el cap no parava de donar voltes al tema, vaig tenir una contractura d'aquelles de nervis, però em vaig quedar literalment tiesa. Somatitzo massa. Tenia nervis, tota la setmana, dimarts passat va ser quan em vaig posar en contacte amb la dona en qüestió i vam quedar pel dilluns següent (avui) per veure'ns. I res, nervis mil.

Ahir al vespre teniem reunió/celebració familiar. La cosa va anar molt bé, però els nervis m'anaven sortint per les orelles i només se m'acudia de distreure'ls amb vi blanc.

Ves-hi de blanc.
Tranquila, pensa que ets la millor.
Quins nervis no?

Doncs sí, quins nervis.

M'havia fet la composició de lloc pertinent, intentant imaginar-me el moment, armada de valor amb uns quants dels meus dibuixos sota el braç (de fet a la bossa, però què hi farem, la frase és així), neta i polida, pentinada i sí, amb una camisa blanca.

Tres minuts mal comptats.

Què voleu que us digui, estic una mica decepcionada.

* * *

A partir d'aquest moment, una mica chungu personalment parlant, instauro, inauguro i alguna altra paraula que comenci amb la i, recomanacions en diversos àmbits. Avui:

Música: Adagio Moderato del concert en Mi menor per a violocel d'Edward Elgar interpretat per Jacqueline du Pré.

Pel·lícula: Donnie Darko, de Richard Kelly.

Escriure descomptant minuts

Tenim l'ordinador malalt, he d'anar al mercat i comprar pinso pels mixos. Tinc un temps limitat, el trasto pot decidir no funcionar en qualsevol moment (com porta fent els últims 4 dies).

Tinc un problema greu, tinc al cap un article que tinc realment moltes ganes d'escriure però no trobo la manera d'escriure'l sense, primer, semblar pedant i esnob, segon, semblar una còpia barata (d'oferta diria jo) del personatge de Carrie Bradshaw de Sex and the city, i tercer, no sé si hi ha tercer.

La cosa aniria sobre el mal gust, sobre aquelles coses que voltant per la ciutat veus i no pots evitar de pensar-hi fent cara de ai uix, evidentment des d'un punt de vista personalíssim i deixant clar per avançat que no sóc ningú per criticar massa. Poso un exemple: les fundes per mòbil que es posen al cinturó confeccionades en pseudo-pell negra. No puc amb elles.

Seguiré pensant en el tema i veient coses que em fan dir ai uix.

Continuarà.

aquí hi anava un títol impactant que encara no se m'ha acudit, calla, podria ser: (versions, re-versions i per-versions)

Introducció al tema, Roger Mas versionant a Paulina Rubio:

Després d'això vaig a fer un pipi (ara torno).

Uf, amb aquesta xafogor més val que segueixi bevent aigua com una posseïda, ahir em va semblar veure un tros de peu que em sortia liquat (que vist així fa un mals als ulls impressionant però he de dir que l'he buscat al DIEC2 i diu que és amb Q) carrer avall.

Demà és l'últim dia de feina, i no sé si són nervis o què però la panxa em fa voltes, giragonses, com si hi hagués mosquits i papallones. Sempre em passa el mateix.

(banda sonora d'aquest moment estrany: Keep the car running d'Arcade fire, de fet banda sonora de molts moments dels últims dies)

Bé, la cosa és que estic mig contenta, a part de tenir el braç tipus yonki per culpa dels senyors V i À, avui he tornat a dibuixar. He agafat una revista que hi havia per casa, la meva llibreta M de paper chuli i el meu llapis nou (reencarnació del que es va esconyar en una platja italiana estranya com aquest moment). I dic que estic mig contenta perque he tronat a dibuixar, però hauria pogut dibuixar algú interessant, amb fons, amb vida i coses d'aquestes que vesteixen tant, però és que m'he trobat amb Thierry Henry i la senyora que posava veu a la Heidi i la Peggy dels Muppets. Hum. Així i tot he de dir que el senyor TH ha quedat prou decent, només li han quedat els ulls una mica rars.

(he tornat a posar la canço d'abans)

Estic dispersa, molt dispersa de fet, avui mentre un senyor m'explicava quina documentació IMPORTANTISSIMA m'estava donant jo pensava que no podré dur la meva motxilla de treballar a Donosti aquestes vacances, quan hi anem amb en C majúscula, un dia hi vaig estampar aquest dibuix:

Sí, és Jean Reno, però no em sembla adequat, què vols que et digui (i no faig broma, em preocupa, seria com dur una samarreta estampada amb el WTC de NY i una revista d'aeronàutica o alguna cosa semblant).

Bé, la meva dispersió no em permet seguir amb coses intel·ligibles, a més, tinc la sospita ca cumensu a fer moltas faltas d'hortografia, no sè.

PS: hortografia seria... és igual.

Espai i temps

Els viatges m'agraden, i a més són molt versàtils. Es poden fer viatges espaials i temporals. Aquests últims dies n'he tingut un de cada i ha estat realment fantàstic.

Viatge espaial

Moure's en l'espai sempre és emocionant, ves que no portis una ampolla d'aigua a la bossa al moment d'agafar un avió...

Hem estat al sud d'Itàlia, a la vora de Salerno, en un poble on la gent va de tres en tres sobre les motos i agafen el cotxe per anar a fer pipi. Una mitjana de Peroni val un euro, una copetta de gelat petita val un euro, un paquet de Camel val 3,60 euros, un pastís d'aniversari enorme de xocolata, 16 euros.

Sóc francament incapaç de fer un relat dels deu dies que hem passat allà, però la sensació final ha estat bona, molt bona de fet. hem fet molta feina, hem tocat molt, entre d'altres coses la Danza ritual del fuego de Manuel de Falla:



També hem fet relacions personals, les més intenses segurament les de les nostres nenes enamorades bojament d'algun italianet de l'staff del festival, els dos últims dies el convent on estàvem era un mar de llàgrimes bilingües.

Viatge temporal

Ahir al vespre vam tenir una trobada amb alguns companys de l'escola, la de l'EGB. Ja fa 10 anys que vam sortir d'allà (per alguns pot semblar una misèria, però quan 10 anys representen el 41,6% de la teva vida...) i malgrat que els sis que vam aconseguir quedar ens hem anat veient algun cop, les coses canvien.

Tenim un company recentment fitxat per Google a Dublin (ha sortit a la tele i als diaris), un que havia anat a fer les Austràlies, uns que no sabem si hi són, i si hi són no sabem on...

El viatge temporal va ser curiós, els records de l'escola, del menjador i les llenties, de la professora de francès, de les nostres mongetes amb bata blava que cantaven cançons de la Jeanette...

Els viatges m'agraden, sí senyor!

(Títol en blanc) o abstenció de títol

Res no ha canviat a la meva ciutat.

La sensació que em va quedar ahir a la nit al cos era molt estranya, i bastant decebedora. Vaig anar a votar no gaire convençuda de la opció que havia pres. Una cosa que em molesta molt és votar per defecte, per eliminació i només ideològica/útilment.

I és que el meu partit, el que fins fa ben poc m'animava a anar a votar, el que responia bastant al que jo demanava a un partit polític, un bon dia va llepar poder. I en vaig estar contenta, molt, de fet. Els fets posteriors han estat difícils, es van avançar les eleccions, hi va haver problemes interns amb l'Estatut, es van marejar. Qui llepa poder no el vol deixar.

I el preu del poder (i de compartir-lo amb segons qui) ha fet que el que era el meu partit hagi baixat a la meva ciutat, i en molts altres llocs del meu país.

Avui sé que em vaig equivocar escollint la papereta, perquè veure el candidat amb cara llarga sense fer una autocrítica dura al partit, no a la ciutadania QUE TÉ TOT EL DRET A NO ANAR A VOTAR si està fins els collons de veure aquests tipus, els polítics, tot l'any, cada dia, matí, tarda i nit a la televisió, als diaris, a les ràdios només fent que minieslògans, minilemes electorals, publicitat i linxament al contrari. Crec sincerament que l'abstenció, en molts casos, no és dropisme, mandra o indiferència, sino càstig, i així ho hauran d'entendre els antics amics d'Esquerra (que han perdut el republicanisme i el catalanisme del nom pel camí), Iniciativa-Verds i Partit dels socialistes de Catalunya quant als resultats de la ciutat de Barcelona.

L'altra tema és que ahir vaig acabar demanant, mirant al cel, que el senyor Trias guanyés. Una esquerrosa convençuda demanant que guanyi un convergent. Em sembla que és bastant simptomàtic. L'única llàstima de la història és que el senyor Trias és d'un partit com CiU, un partit d'animals ferits i rabiosos com el senyor Felip Puig, que en algunes ocasions m'ha fet dubtar si no portaria un pin a la solapa de dos albatros volant lliures en l'horitzó de les mentides i el linxament. Com el PP, CiU no ha digerit que guanyar en vots no vol dir governar, i pactar és legal, moral i a més, sa.

No votaré Esquerra. No votaré PSC. No votaré CiU. No votaré PPC. No votaré ICV.

Seré d'aquells ciutadans que opten per propostes petites, o bé que un diumenge d'eleccions el dedicaré a llegir el diari i beure alguna clareta. Esperaré que a la meva ciutat aparegui un partit que arreu del país ha obtingut representació, la CUP, i em quedaré més ample que estreta.

Les persones em mereixen respecte, els candidats també, el que no suporto és els partits, l'immobilisme i la coacció, no hi pot haver veus discordants (encara que n'hi ha d'assemblearis i espero que a aquests els fagin caure la cara de vergonya). Jo votaria un Trias desvinculat de CiU, votaria un Joan Ridao sense l'ombra de Carod al darrera. Vull poder votar una persona, no un partit, voldria poder confiar en algú que podrà dir i fer el que li sembli correcte perquè l'escó, la poltrona, el lloc serà seu, i no del partit. Aquest és el gran engany.

És per això que estic enfadada, farta d'aquests tipus que sempre guanyen, que són incapaços d'entendre que l'abstenció en molts casos és ràbia, mala llet i cansament. Farta de la llei que regula l'aparició dels partits als medis públics i cansada, sobretot, del panorama que ens pinten cada dia de les nostres vides, que la ciutat és la millor, que el país (aquell) es trenca, que uns van guanyar i no governen, que no sé qui té la clau de no sé què...

Prou.

Ahir amb en C majúscula vam arribar a una conclusió: Nosaltres no som d'eixe món. O potser són ells els que no ho són.

He parit un blog germà

Anuncio el naixement d'un blog germà, el seu nom és Quin mal d'hulls (sí, sí, amb H) i el seu propòsit és mostrar errors ortogràfics que ens envolten cada dia, quan passegem, quan anem a l'ajuntament, quan llegim anuncis als aparadors, quan anem a un restaurant...

Així doncs animo a que denuncieu les faltes que ens envolten, i si podeu en feu fotos i així engruixim l'arxiu de barrabassades lingüístiques.

www.malalsulls.blogspot.com

Ambulàncies i Bach

Aquesta és la meva última tarda de feina a l'escola, un dia gris, humit i bastant lleig. La M m'ha trucat per dir-me que ja té l'alta. Ara sí, és que sí.

Feia força dies que no escribi res, ni tan sols pensava en res per escriure, un dia vaig tenir un mig atac d'escribitis i això és el que en queda:

Escric furtivament des de la feina de la tarda, sóc substituta de la secre de l'escola de música per uns dies. Tinc un calefactor que apunta directament a les cames i una mama que tus molt al davant, llegeix.

La veritat és que aquests últims dies han sigut una mica estranys, estava acostumada a tenir un munt d'hores a casa, per perdre el temps, i rentar plats, i fer rentadores, i el llit, i preparar guisofius per fer tuppers pel C majúscula. Ara fa dies que arribo de la feina del matí, endreço una mica (poc més aviat) dino i intento no adormir-me mentre controlo l'hora al rellotge. I cap aquí, a atendre al telèfon, cobrar rebuts de les classes de llenguatge, mirar horaris respondre preguntes estranyes sobre classes d'instrument o examens a la vista. Definitivament això no és per a mi.

M'agraden els nens, i molt, i n'hi ha que et fan tenir ganes de tenir-ne, propis o d'altres, per fer coses boniques, ensenyar-los a tocar, a cantar... Malauradament n'hi ha que amb cinc minuts et fan perdre totes aquestes ganes i oblidar-te de qualsevol assumpte relacionat amb nens. Uf.

De tota manera he de dir que els ingressos extra no ens aniran gens malament, la factura de l'aigua ha sigut monstruosíssima, i avui m'ha plogut a sobre dins el lavabo. No és metafòric, l'aigua queia en gotes grosses del sostre sobre el meu caparró.

Bé, massa cosa no m'ha passat aquests dies, però he pensat en per què les ambulàncies van per la Gran Via sabent que sempre hi ha merder mentre als carrers paral·lels la circulació resulta francament més agradable. També he pensat en com ens arriba la informació del passat, si pot ser presa per real i només ser un malentès, o una petita broma de l'època, o alguna història complicada com:

Aquest home gros i lleig és J. S. Bach. Bach un dia podria haver fet broma, o haver-se rigut del gremi de pintors i dibuixants de l'època, o haver-los posat de volta i mitja directament. I si el gremi de pintors i dibuixants de l'època hagués acordat, com a venjança, plasmar l'adonis que podria haver sigut Bach en realitat com un vell gros, malcarat i lleig, què?

Segurament no té cap mena de lògica, però ahir, després de veure un capítol de Cosmos de Carl Sagan.

Nigel Kennedy i el somriure etern

17 de juliol de 2005, Carcassonne, França. Una tarda-vespre menys calurosa del que s'esperava, aire fresc corre pels carrers de la ciutadella de Carcassonne. Nigel Kennedy en concert. El programa del concert era Vivaldi, concerts per a violí (o violins) solista (o solistes) i les Quatre estacions. Un esdeveniment impressionant. Amb ell, l'orquestra de cambra de Polònia. Nigel Kennedy és un violinista brillant, extravagant, petit i amb una mena de cresta. Beu tè abans dels concerts i cervesa després.

Va ser un concert impressionant, extraordinari, el públic, dempeus, aplaudíem amb un somriure etern tot el que anavem sentint. Quin record. He vist molt poques vegades el públic assistent a un concert barroc (amb bonus tracks tradicionals i de rock) comportant-se com si fossin al Palau Sant Jordi, o a l'antic Zeleste o a qualsevol altre sala de concerts. Nigel kennedy et converteix en espectador d'un concert de rock, d'aquells de peu dret, braços enlaire i cara embadalida. Recordo haver sortit d'aquell concert amb la cara feliç, amb la boca mig oberta i amb l'alegria ficada al cos, i el meu pare i la Marta també. Visca en Nigel Kennedy.

Ara, més d'un any i mig després, el meu pare m'ha passat un DVD amb la gravació d'aquell meravellós concert. Aquí, una mostra, una peça inspirada en Purple haze de Jimi Hendrix:

Els músics riuen, s'ho passen bé, el públic també, i sobretot ell, és feliç tocant, fent els seus espectacles, anant entre el públic i fent bromes. Això és un músic, i això és música.

El fenòmen de veure's a a tele és ampliat pel moment en què et busques a la tele, entornes els ulls i intentes recordar quina roba duies, no vam tenir la sort/calers de poder sure a primera fila, sino, més que buscar-me m'hauria trobat. La cosa és que el meu pare s'hi ha vist, i tot cofoi m'ha dit que duia una camisa granate. Jo no recordo quina roba duia, però buscaré el meu pare quan deixi de bavejar davant del DVD.

Gainsbourg, Charlotte

Em declaro fan. topefan i superfan de Charlotte Gainsbourg. Té un no sé què que m'encanta, potser el nas terrible que té, o la mirada trista, o saber que té els gens de Serge Gainsbourg i de Jane Birkin a dins. L'únic que sé és que m'encanta. Aquesta cançó, The songs that we sing la vaig posar al vídeo de C mayúscula y dru en dublin i no em vaig cansar d'escoltar-la.

M'encanta. Ella.

Sí, jo era una empollona

Els nens no són només nens, són persones talla mini amb les mateixes virtuts i els mateixos defectes, inclús algun més, òbviament tenen el de la superjoventut.

El meu pare sempre em diu que la juventut és una malaltia que es cura, sense remei, amb els anys. Jo sóc jove i per tant estic malalta, però quan t'has de relacionar amb algú més jove que tu acabes veient que, desgraciadament, el teu pare gripós té raó.

Des de sempre que he patit una altra classe de malaltia, la fantàstica vergonya aliena, l'única malaltia que et fa sentir malament quan tu no has fet res de res. Potser és que m'he sentit millor (en qualitat) de les persones que em rodejaven, o no ho sé ben bé, però massa vegades he sentit el malestar de la vergonya aliena. no he suportat mai els comportaments estúpids, les ganes de fer-se notar ni aquest tipus de conductes, per mi, completament idiotes. Recordo moments en què m'hauria agradat desaparèixer de l'escena i tornar uns quants anys després.

No crec que m'hagi sentit directament millor que ningú, això seria també un comportament estúpid, i sobretot una mentida. El que no puc evitar és pensar que hi ha gent que s'entesta en semblar pitjor (des del meu punt de vista) que la resta. vantar-se de suspendre tres, sis o vuit assignatures a l'escola, mare de déu! recordo una vegada que vaig suspendre un trimestre d'economia i em va caure el cel a sobre. De debò, horrorós. Per què els nens que, com jo en aquell moment, teníem més facilitat, o més ganes, o més el que sigui i cada final de curs treiem unes notes francament envejables érem l'objectiu de burles i insults per part dels altres, sobretot els que més suspenien? Enveja?

Si una cosa he intentat aprendre els últims anys, després de l'annus horribilis, és a gestionar els cops. Estic convençuda que si algú fa una cosa millor que jo és que s'ho ha treballat més o que li ve de mena, per tant o bé he de treballar més o resignar-me i anar fent el meu camí. Ara no sé com he arribat aquí.

El fet és que de petita treia molts Supera molt bé (sinònim eufemístic d'excel·lent) i es ficaven amb mi. Destacar per dalt és tan dolent davant l'altra gent com destacar per baix? O és que és pitjor destacar per dalt?

La moda de la paraula friki (freaky, ehem) ha fet molt mal. Tenir cultura general és ser friki? Es veu que en aquest país sí. Em nego a pensar que tenir interès en apredre i després saber és ser friki, no ho suporto.

Ara que m'he posat una mica tensa a mi mateixa faré una llista, en honor a la Marinetix, de coses que no suporto, com per exemple, les faltes d'ortografia:

- les faltes d'ortografia
- el partit populista (mola, aquí n'hi caben dos)
- joan-clos van damme
- els locals del centre on tot està escrit només en anglès
- la gent estúpida
- la tapa del vàter aixecada
- els pèsols (són rodons, verds, petits i exploten)
- les paneroles (les fastigoses cucarachas de tota la vida)
- la paraula tendència (quant a moda es refereix)
- Steven Seagal i la seva cara de cagarro
- els modernos (paradoxalment es veu que dir que no t'agraden els modernos és la última tendència dels modernos)
- el vandalisme per-què-sí, tipus cremar contenidors o caminar sobre els cotxes (ho sento C, ja ho sabies)
- el senyor movistar i les seves botigues Movistar te abla, val que la h és muda, però senyors, encara s'ha d'escriure
- la gent que escriu noxe, coxe, xico per gastar menys lletres. Una cosa és que ho fagis en un sms però si has d'escriure alguna cosa seriosa...

Suposo que si m'hi posés més trobaria més coses. La qüestió general és si és pitjor la ignorància o la indiferència. Es veu que la majoria de gent ni ho sap ni li importa.

El passat, la memòria i l'E

Les comparacions són odioses, això diu la cultura popular i la immensa majoria de la gent. La mateixa majoria de la gent ho diu abans de fer una comparació. És francament inevitable comparar, o intentar comparar coses incomparables (és aquí on les comparacions són odioses).

Hi ha dies en què t'agafa un noséquè de netejar, de treure la pols, i et mires de reüll aquell moble de prestatges ple de llibres polsosos i somrius mirant la bayeta atrapapolvo que tens a les mans. I comença la batalla, llibre per llibre, llom a llom, vas traient la pols que s'ha acumulat a mesura que ha anat passant el temps. Si a més s'és una persona lleument afectada de crisis obsessivo-compulsives d'ordre et veus abocada a tornar a endreçar els llibres (nets i polits) per ordre alfabètic. Fins aquí cap problema. Les dificultats apareixen quan trobes un llibret de receptes editat per La Sirena, on no apareix cap nom d'autor classificable alfabèticament. Així que decideixes agrupar els llibres de cuina en un sector a part, prescindint de l'autor i de l'ordre.

Abans de començar amb l'endreç massiu ja havia decidit que els llibres d'art (de i sobre) anirien també a part, i els diccionaris tindrien també un sector propi. Però arriba un moment en què comences a trobar tot de coses inclassificables. Tot de llibretes manuscrites pel C majúscula (sens dubte) que sense voler fulleges per sobre. I a part de les llibretes del C majúscula, el veritable problema és quan apareixen llibretes manuscrites per dues cal·ligrafies diferents que inclouen mots afectuosos (res de sexual pel que he pogut veure a les dues pàgines que he vist) que atribueixo sense por a equivocar-me al C majúscula i a l'E. Les poso a la D de diversos autors?

Ràpidament he decidit de fer un altre sector apartat (la morfologia del moble IKEA hi ajuda, tot s'ha de dir) que anomenariem Llibretes, dietaris, agendes i coses del passat i la memòria, però allò tan odiós ja em rondava i flotava per l'aire. La comparació.

Jo no tinc cap llibreta manuscrita a dues cal·ligrafies amb el C majúscula, i crec que tampoc una pàgina on algú hagi escrit "vull viure amb ella". La fortuna ha volgut que la única pàgina que he obert de totes les llibretes unical·ligràfiques que he trobat fos testimoni d'aquest pensament del C majúscula, la qual cosa em fa sentir malament, no pel que hi digui, sino perquè ho he llegit. És igual, ja desenvoluparé aquest pensament més endavant.

La comparació és odiosa. Sobretot si t'enganxa amb un polar del decathlon, mitjons d'esport blancs, un monyo mal fet i una bayeta atrapapolvo bruta a les mans. Sé mil coses de la vida del C majúscula, mil històries seves i d'altres, el passat, la memòria i l'E. I no tinc cap problema amb res de res a part d'alguns moments de vàndal imperdonables, pobres contenidors, però no puc evitar pensar-hi. Una cosa és que algú t'expliqui la seva vida, i una altra és, coneixent-ne moltes coses, trobar-te amb la lletra d'una d'elles. No ho sé.

Això que escric és només la vomitada del que m'ha vingut al cap mentre treia la pols a Ken Follet, a Pla, Monzó, l'agenda James Dean de no sé quin any de l'E,... Un altre dia, quan hi hagi pensat prou, no per fer-me mala sang de res sino per a poder resoldre aquest tema i dir, i què?, escriuré què n'he tret de tot això i com he resolt el tema de la llibreta a dues cal·ligrafies. Fins llavors, seguiré traient la pols a la memòria, sort que l'únic que em queda per col·locar es l'E. L'Edgar Allan Poe.

Noves festeS

Una altra escapada a una casa tecnològica per a poder fer algun encàrrec i escriure una mica (ara mateix hauria d'estar treballant).

D'aquí un parell de dies s'acabaran les festes, aquestes festes que tothom diu que són bones, i no ho discuteixo pas. Només és que aquest any, són igualment bones, però sobretot noves. Tot ha estat i és una mica diferent, per primer cop a la meva vida no he passat la nit de nadal amb els meus pares (aclareixo, pare i parella) i demà al matí quan em llevi no seré a casa la meva mare per fer un gran OOOOOH! quan al menjador apareixen, distribuïts pel sofà, un munt de paquetets amb papers de colors i cartellets. Aquest any el Nadal ha estat diferent. I ha estat molt bé.

Demà farà dos mesos de l'inici de la nova aventura, dos mesos que han passat volant, sincerament (C majúscula diu que a ell també, l'haurem de creure). De moment no he sentit enyor de casa, de la meva mare, del meu pare, una mica del G sí, tan peludet i dormilega (pels que no el conegueu és el paradigma de gos-manta-estora), però durant uns dies vaig sentir un enyor estrany. Suposo que, no sé ben bé per què, en aquestes dates estic més tova, o potser la nova situació, o no sé. El fet és que durant uns dies vaig estar trista, enyorada, i una mica enfadada amb el món.

L'Elena era una amiga meva, no una millor amiga, no una ànima bessona, res d'això. Però sí que havíem viscut coses juntes, coses molt importants, a l'orquestra vam passar molt de temps juntes i vam fer un munt de sortides, i concerts, i trobades. L'Elena tocava el violí com jo, tenia un any més però des de sempre (quan vam començar a tocar als 6-7 anys) haviem anat juntes en això.

No vull fer drames, ni literatura lacrimògena, ni un homenatge. L'Elena es va morir fa tres estius, el 2004. Va ser un cop molt dur, feia dos anys que entrava i sortia d'hospitals, va superar el càncer dues vegades, i a la tercera no hi va haver res a fer. Es va morir.

Aquests dies hi he estat pensant, i suposo que la tovor generalitzada de l'època i el meu estat una mica hipersensible m'ha fet estar així, el C majúscula ho sap prou bé. Deia que no volia fer un homenatge, però pensant-ho millor, potser sí. L'Elena se'n va sortir dos cops. Era força. Així que per ella i per a tots, BONES-NOVES FESTES.

ssssssshhhhhhhhhhhhh...

M'he escapat una estona a una de les meves ex-cases dotades amb aquest gran invent que és internet. Per la Marinetix, el parte:

Ahir vam començar la vida en comú en un concert fantàstic a l'Auditori, Jamie Cullum. Després dels teloners i d'una pausa no programada (l'staff que muntava i desmuntava l'escenari anava amb una calma parsimoniosa absolutament irritant) en Jamie va oferir un concert de més de dues hores, fantàstic, amb versions de les seves pròpies cançons i d'altres, com Teardrop de Massive Attack o Seven Nation Army de The White Stripes, realment fantàstic. Un musicàs (musicàs existeix?), quina energia!

Jamie t'estimem.

I bé, a quarts d'una cap a casa, una pometa, un cigarret i cap a dormir. I aquest matí la mixeta ha fet veure que m'estimava i m'ha dit bon dia. De moment això és el que ha donat de si el primer dia de vida en comú.

Seguirem informant, ah!, i tenim cortina de dutxa estupenda.

una mica d'aquí

Passen els dies volant, ja fa un any de Parba, ja fa gairebé dos anys que estic amb C majúscula, falten sis dies per anar a viure junts. El temps passa volant.

La veritat és que avui no estic tan exaltada com l'altre dia, em va agafar una mena politiquitis aguda i em vaig posar a escriure, inclús a dos diaris em van publicar una carta. Em sembla que em va servir per desfogar-me prou. Segueixo sense aguantar-ne cap d'aquells energúmens, pero almenys crec que no tindré la necessitat de dir-ho fins d'aquí uns quants dies.

M'acabo de posar una cançó que feia francament molt de temps que no sentia, és tranquil·la, d'aquelles on m'agrada mig xiuxiuejar veus a sobre. És una versió de Mad world de Tears for fears, però ara mateix sóc completament incapaç de recordar qui la canta. És de la banda sonora d'una pel·lícula realment fantastiquíssima i que no em cansaré mai de recomanar, Donnie Darko.

Aquests paràgrafs inconnexos que se m'escapen dels dits no sé si volen dir res d'important. Estic una mica dispersa, tinc mil coses al cap, totes alhora i cap sobresurt de les altres. Això tampoc sé si és massa important i comprensible. Deixa-ho dru.

Demà al vespre paguem un peatge imposat per C majúscula, un sopar a casa el senyor director/el meu pare. El C és un antic, deia que si no ho feiem així no em deixaria instal·lar-me a casa seva/nostra. Però la veritat és que segurament tocava, no podia ser que l'hagués submergit en events familiars diversos d'un cantó de la família i de l'altre només en conegués el Glen, el millor gos de la història, sí, però només un gos (Glen, tu i jo sabem que no ets només un gos, però és el que s'ha de dir, que si no se'n foten de mi). Així que demà al vespre soparem tots junts i gairebé haurem inaugurat la nostra vida de parella.

* * *

El canvi d'idioma no és res premeditat, és que senzillament ho sento així. M'he adonat que abans escribia sobre coses que tenien a veure amb mi, la meva vida, els meus ulls mirant endins, però no era ben bé en primera persona. Les vides canvien, i els llenguatges també.

lo siento però s'ha acabat

Estic profundament crispada. Les eleccions em posen nerviosa i aquells cinc energúmens més. Tots cinc, Montilla, Mas, Carod, Saura i Piqué, no n'hi ha cap de bo. Són tots uns mentiders, una gent que no viuen al mateix país que jo, que no veuen la mateixa gent que jo, que no sé a quin planeta viuen. Està clar que a aquest país no, perquè sino no ho puc entendre.

Al senyor Mas li diria que la seva promesa de 100€ d'ajuda mensual per a cada infant menor de 3 anys és una solemne misèria. A França, una dona a l'atur amb tres criatures en rep 1600 al mes. Fem càlcus?

Al senyor Montilla li diria que no passa res per no haver llegit El Zoo d'en Pitus ni per no tenir cap títol universitari, però que no em sembla descabellat demanar-li el nivell C de català a un possible president de la Generalitat, quan tots els seus treballadors l'han de tenir. A algú que és presidenciable se li suposa una certa intel·ligència, doncs no sé per què hi ha tant de problema amb el nivell C.

Al senyor Carod li diria que em sap molt de greu, però allò de les mans netes no s'ho creu ningú, i encara que són els que em cauen més simpàtics no estàn en absolut preparats per a governar,els falta gent (omplir 192 càrrecs públics necessita una mica més de fons). Juguen a no guanyar, perquè si ERC aconseguís la presidència, què? Aconseguiríem la independència? Quan es llepa poder costa deixar-lo oi?

Al senyor Saura li diria que abans de res aprengui una mica de prefixos i sufixos, l'Ecosocialisme no és socialisme i ecologisme, sino socialisme ecològic, que seria alguna cosa semblant a formar les llistes amb candidats reciclats. A més, si el partit ecologista de país gasta tant de paper amb la publicitat que rebem tots a casa, podem pensar que realment van de debò? ai, ai, ai...

Al senyor Piqué li diria que es comprés una caseta a l'Empordà, que es retirés de la política i que plantés aquests energúmens del PP, que viuria molt més tranquil, o bé que s'armi de valor i refundi el PSUC. Segur que se sent molt més còmode, i tots els demés també.

I a tots ens demanaria una cosa, més esperit crític, una mica més de mala bava amb aquesta colla d'indecents que figura que són allà per fer-nos la vida més fàcil, i no per a fer-nos pagar pel que era dels nostres pares, fer-nos pagar només pel fet de sortir un cap de setmana amb cotxe, viure en una mena de núvol on només hi són ells. La meva vida ha cambiat ben poc depenent del govern que hi hagués i crec que ens passa a tots. Som el gran ramat que s'exalta més quan li anul·len un gol al Barça que quan ens la foten per tots cantons, que no som capaços de queixar-nos i fer sentir la nostra veu. Les manifestacions a Passeig de gràcia són molt lloables, hi he estat en algunes ocasions, però el que compta és la pela, així que només hi ha un camí de protesta efectiu. Desobediència fiscal.

És per això i tantes altres coses que el proper 1 de novembre aniré a votar, agafaré les cinc paperetes dels grans partits, les estriparé i les posaré dins del sobre. Vot nul, perquè nuls ho són tots.

C mayúscula y dru en dublin

Es a lo que llega mi camarita de fotos y mi capacidad (nacida recientemente) de hacer algo con los chusquivídeos que hace.

llorar con un hola

Resulta que hoy hace 20 años que unos señores decidieron celebrar los juegos olímpicos de 1992 en Barcelona.

El año de los juegos yo cumplí nueve, y recuerdo que vi la ceremonia de inauguración en casa de mi abuela T. Mi madre estuvo en la ceremonia, cantó en la Coral Sant Jordi y participó de esa fiesta. Recuerdo que sin entender muy bien de que iba, me emocioné.

Hoy he estado dando vueltas por páginas varias, y he llegado a la de Tv3, en la que (hoy por lo menos) se puede ver íntegramente la ceremonia de inauguración. De pe a pa, me la he tragado entera. Casi lloro al ver el "HOLA" inicial, toda yo era un pelo de punta, y un poco más tarde también, con El Cant de la Senyera. No sé, ha llegado la parte de la Fura dels Baus, con música del siempre perfecto Ryuichi Sakamoto. Mi madre me cuenta siempre que en uno de los ensayos con él ella estaba fumando un cigarrillo en un descanso, y apareció ante ella Sakamoto, la miró y le sonrió. Mi madre está enamorada de él en secreto desde entonces.

La verdad es que ya hace muchos años de eso, pero no sé por qué mi frikismo total hace que me encante ver una vez y otra la ceremonia. Supongo que me habría encantado participar de alguna forma en algo así de grande, en algo tan bonito.

* * *

Ando desenpolvando mis conocimientos de vídeo para montar algo decente con los vídeos frikis que han salido de mi cámara de fotos, la verdad es que soy un poco idiota, estando rodeada de cosas nuevas y verde me paso mucho rato filmando pies andando.

Aun así ya sé qué música poner, The songs that we sing de Charlotte Gainsbourg.

éire

Ya hemos vuelto. Todo es tan verde allí, tan verde. C mayúscula se ha enamorado del país, absolutamente. Yo creo que también, aunque me sobra el frío (tan frío) y deberíamos darles unas clases de cocina. Pero ha sido estupendo, han sido solo tres días de escapada, pero han sido intensos.

El jueves estuvimos paseando un rato, mapa en mano, por el centro de Dublin, fijándonos en la gente, y tuvimos esa sensación, la de estar cómodos en un sitio completamente extraño y nuevo. Eso dice mucho, no nos sentíamos perdidos, ni fuera de lugar. Paseábamos por esas calles peatonales llenas de tiendas y pubs, con aire fresco alrededor, paseamos por St. Stephen's Green, un parque increíblemente limpio. El viernes fuimos hasta la frontera con Irlanda del norte por carreteras pequeñas siguiendo la línia de la costa. Fue estupendo.

Estoy cansada aún, no me apetece escribir mucho, pero hice vídeos mil, y cuando los haya montado (si me acuerdo de como se hace) lo compartiré aquí.

Extraordinario

Me gusta pensar en las casualidades. Lo que no logro es diferenciar una casualidad de una coincidencia, pero bueno, me gusta más la palabra casualidad.

No creo especialmente en el destino, aunque a veces me gusta pensar que hay cosas que son como son porque no hay otra forma posible, deben ser así. Mi vida no está llena de casualidades extraordinarias, de esas sobre las cuales se escriben libros, guiones de película y hasta canciones, pero sí de pequeñas cosas que te hacen sonreir un poco nervioso.

Hace cuatro años compré un anillo de coco, oscurito y pequeño. Lo he llevado los cuatro últimos años en el dedo meñique de la mano derecha. Pues bien, un día me di cuenta que no estaba. Miré en todos los cajones, bolsillos, mesas. Nada, mi anillo había desaparecido, y mi dedo estaba desnudídimo sin él. Al cabo de unos días decidí comprar otro y fui a la misma tienda. (Han bajado la calidad y los anillos de coco ya nos son de coco). Me puse mi nuevo anillo en el mismo dedo que el otro. Al cabo de un rato se había agrietado. Lo pegué con super glue y nada, se abría siempre. Me conformé y lo llevé agrietado un buen tiempo. Hasta que un día, haciendo limpieza de armarios en casa de C mayúscula puse la mano en un bolsillo de una chaqueta. Ahí estaba mi anillo, el original y de coco. Maravillada me lo puse. El anillo sustituto, incomprensiblemente, cayó al suelo y se rompió en dos. Ya había acabado su trabajo.

Tal vez cosas así no sean extraordinarias, pero yo les doy significado, el que tienen para mí.

* * *

Noviembre será nuestro mes de mudanza. Lenta pero segura. Y serán nuestras primeras navidades juntos-juntos.